"L'any 1929, a partir dels gossos "Tac" i "Iris", criats per Joan Pascual i guanyadors de la VII Exposició Canina Internacional de Barcelona, es redacta el primer estàndard oficial de la raça. L'estàndard s'aprova el 18 de juliol de 1929 i, d'aquesta manera, el gos d'atura català passa a ser la primera raça autòctona de l'Estat reconeguda oficialment i internacionalment".
"El año 1929, a partir de los gossos "Tac" i "Iris", criados por Joan Pascual y ganadores de la VII Exposición Canina Internacional de Barcelona, se redacta el primer estándar oficial de la raza. El estándar se aprueba el 18 de julio de 1929 y, de esta manera, el Gos d'Atura Català pasa a ser la primera raza autóctona del Estado reconocida oficialmente e internacionalmente".

 La pràctica extinció de la raça.- Malgrat aquell moment de glòria que suposa el 1929, de gossos d'atura, en els següents anys, se'n van veure molt pocs i de qualitat molt variable i heterogènia. Fins a 1970 es van inscriure molt pocs exemplars al LOE (llibres geneaògics espanyols) i mancats, tots ells, de parentiu: casos aïllats de recuperació que no van tenir continuïtat ni formaven part de cap treball exprés de selecció i fixació de la raça. Mentre tant, al camp, el món ramader que havia perdurat durant segles s'esfondrà i els Pirineus, que es van obrir al turisme, també es va obrir als gossos d'altres races i a les mescles que això comporta. Amb menys pastors, sense criadors que el criessin de forma selectiva i moderna i amb l'arribada de races forànies, la nostra raça autòctona es va anar mestissant i el seu tipisme es va anar diluint i perdent. En aquells dies, per a la major part de catalans, les races estrangeres eren "més boniques" (a l'estranger es van preocupar abans per les seves pròpies races i les van criar selectivament) mentre que el nostre gos era considerat com un gos petener, el gos de sempre, el gos rústic de pagès. Barrejat amb d'altres races, oblidat dels criadors de gossos, el gos d'atura pràcticament va desaparèixer.

El primer treball sobre la raça.- En l'escenari desolador dibuixat entre 1929 i 1970, hi ha un punt de llum que mereix ser destacat en la història de la recuperació i preservació del gos d'atura català: és la tesi doctoral sobre la nostra raça que fa Joaquim Capdevila i Pons, de les Lloses, el 1957 i que és el primer treball seriós sobre el gos d'atura català. Arran d'això, mitjançant la importació d'exemplars el Ripollès i de Girona, el Departament de Zootècnia de la Facultat de Veterinària de Madrid crea una gossera experimental. Anys més tard, a partir d'aquests gossos, Josefina Avila redacta la segona tesi que s'ha fet sobre la nostra raça.

El primer trabajo sobre la raza.- En el escenario desolador dibujado entre 1929 y 1970, hay un punto de luz que merece ser destacado en la historia de la recuperación y preservación del Gos d'Atura Català: es la tesis doctoral sobre nuestra raza que hace Joaquim Capdevila i Pons, de les Lloses, en 1957 y que es el primer trabajo serio sobre el Gos d'Atura Català. A raíz de esto, mediante la importación de ejemplares del Ripollès y de Girona, el Departamento de Zootecnia de la Facultad de Veterinaria de Madrid crea una perrera experimental. Años más tarde, a partir de esto perros, Josefina Ávila redacta la segunda tesis que se ha hecho sobre nuestra raza.

El pare de la recuperació.- El que resulta evident és que faltava un criador entusiasta i amb criteri que comencés la cria moderna del gos d'atura i mirés de fixar el seu tipisme. Aquest criador, pare de la recuperació de la raça, va arribar en la persona d'Àngel Jorba que, durant la dècada dels 70, a partir d'algun gos trobat al Solsonès i al Berguedà, comença, sota l'afixe Laketània, la cria selectiva rigorosa del gos d'atura català. La sang i el tipisme dels seus magnífics gossos corre per les venes dels nostres gossos d'avui i han marcat per sempre més la raça.

El padre de la recuperación.- Lo que resulta evidente es que faltaba un criador entusiasta y con criterio que comenzara la cría moderna del Gos d'Atura e intentara fijar su tipismo. Este criador, padre de la recuperación de la raza, llegó en la persona de Àngel Jorba que, durante la década de los 70, a partir de algún perro encontrado en el Solsonès y en el Berguedà, comienza, bajo el afijo Laketània, la cría selectiva rigurosa del Gos d'Atura Català. La sangre y el tipismo de sus magníficos gossos corre por las venas de nuestros gossos de hoy y han marcado para siempre la raza.

El Club, l'entitat clau.- Ara fa un quart de segle, quan d’altres països ja feia anys que preservaven i seleccionaven les seves races canines, aquí, al nostre país, les deixàvem morir víctimes del mestissatge i la incúria de tots plegats. El gos de sempre, rústic, de pagès, no feia fi davant dels cockers, els caniches, els pastors alemanys... i el nostre patrimoni genètic de segles desapareixia per moments. Va ser en aquest context que, aquí i allà, van aparèixer persones prou boges com per agafar el cotxe i començar a buscar pels masos i els corrals de les nostres comarques més ramaderes els pocs gossos de trets encara prou típics i, seguint els passos d'Àngel Jorba i Maria Gudayol van llançar-se a la cria selectiva del gos d'atura català. El 1982, aquests afeccionats creen el Club del Gos d'Atura Català. L’afix del Gran Khann hereta els Laketània. Sorgeixen diversos criadors entre els quals destaquen els tres de Girona: Campdurà, Camprat i Espinavessa. Es redacta el nou estàndard. S'assumeix el compromís d'organitzar, cada any, la gran exposició monogràfica de cria. I s’organitzen concursos amb ramat només reservats al gos d’atura català. Aquesta gent abnegada ens han salvat un patrimoni molt nostre i avui, gràcies a ells, podem gaudir dels nostres gossos de sempre.