La pràctica extinció de la raça.- Malgrat aquell moment de glòria que suposa el 1929, de gossos d'atura, en els següents anys, se'n van veure molt pocs i de qualitat molt variable i heterogènia. Fins a 1970 es van inscriure molt pocs exemplars al LOE (llibres geneaògics espanyols) i mancats, tots ells, de parentiu: casos aïllats de recuperació que no van tenir continuïtat ni formaven part de cap treball exprés de selecció i fixació de la raça.

Mentre tant, al camp, el món ramader que havia perdurat durant segles s'esfondrà i els Pirineus, que es van obrir al turisme, també es va obrir als gossos d'altres races i a les mescles que això comporta. Amb menys pastors, sense criadors que el criessin de forma selectiva i moderna i amb l'arribada de races forànies, la nostra raça autòctona es va anar mestissant i el seu tipisme es va anar diluint i perdent. En aquells dies, per a la major part de catalans, les races estrangeres eren "més boniques" (a l'estranger es van preocupar abans per les seves pròpies races i les van criar selectivament) mentre que el nostre gos era considerat com un gos petener, el gos de sempre, el gos rústic de pagès. Barrejat amb d'altres races, oblidat dels criadors de gossos, el gos d'atura pràcticament va desaparèixer.

El primer treball sobre la raça.- En l'escenari desolador dibuixat entre 1929 i 1970, hi ha un punt de llum que mereix ser destacat en la història de la recuperació i preservació del gos d'atura català: és la tesi doctoral sobre la nostra raça que fa Joaquim Capdevila i Pons, de les Lloses, el 1957 i que és el primer treball seriós sobre el gos d'atura català. Arran d'això, mitjançant la importació d'exemplars el Ripollès i de Girona, el Departament de Zootècnia de la Facultat de Veterinària de Madrid crea una gossera experimental. Anys més tard, a partir d'aquests gossos, Josefina Avila redacta la segona tesi que s'ha fet sobre la nostra raça.

< Àngel Jorba i la seva esposa Maria Gudayol presenten Tina i Menut a Barcelona el 1972..

El pare de la recuperació.- El que resulta evident és que faltava un criador entusiasta i amb criteri que comencés la cria moderna del gos d'atura i mirés de fixar el seu tipisme. Aquest criador, pare de la recuperació de la raça, va arribar en la persona d'Àngel Jorba que, durant la dècada dels 70, a partir d'algun gos trobat al Solsonès i al Berguedà, comença, sota l'afixe Laketània, la cria selectiva rigorosa del gos d'atura català. La sang i el tipisme dels seus magnífics gossos corre per les venes dels nostres gossos d'avui i han marcat per sempre més la raça.

El Club, l'entitat clau.- Ara fa un quart de segle, quan d’altres països ja feia anys que preservaven i seleccionaven les seves races canines, aquí, al nostre país, les deixàvem morir víctimes del mestissatge i la incúria de tots plegats. El gos de sempre, rústic, de pagès, no feia fi davant dels cockers, els caniches, els pastors alemanys... i el nostre patrimoni genètic de segles desapareixia per moments. Va ser en aquest context que, aquí i allà, van aparèixer persones prou boges com per agafar el cotxe i començar a buscar pels masos i els corrals de les nostres comarques més ramaderes els pocs gossos de trets encara prou típics i, seguint els passos d'Àngel Jorba i Maria Gudayol van llançar-se a la cria selectiva del gos d'atura català.

El 1982, aquests afeccionats creen el Club del Gos d'Atura Català. L’afix del Gran Khann hereta els Laketània. Sorgeixen diversos criadors entre els quals destaquen els tres de Girona: Campdurà, Camprat i Espinavessa. Es redacta el nou estàndard. S'assumeix el compromís d'organitzar, cada any, la gran exposició monogràfica de cria. I s’organitzen concursos amb ramat només reservats al gos d’atura català.

Aquesta gent abnegada ens han salvat un patrimoni molt nostre i avui, gràcies a ells, podem gaudir dels nostres gossos de sempre.