"aquests magnífics gossos del nostre Pirineu, tan fidels, amb una energia i una força inconcebibles, amb una mobilitat prodigiosa, guarden les fronteres que el Majoral ha assenyalat per pasturar-hi la ramada... són gossos peluts, de cartílags d’acer, intel·ligentíssims" (Josep Pla).
"estos magníficos perros de nuestro Pirineo, tan fieles, con una energía y una fuerza inconcebibles, con una movilidad prodigiosa, guardan las fronteras que el Mayoral ha señalado para pastar el ganado... son perros peludos, de cartílagos de acero, inteligentísimos” (Josep Pla).

Capitell del claustre de Santa Maria de Ripoll (s. XV ?). En l'escena, els llops (part superior) ataquen el bestiar (part inferior); a la part inferior esquerra un pastor amb la seva capa i bastó acompanyat d'un gos... d'atura? ramader?
Capitel del claustro de Santa María de Ripoll (s. XV ?). En la escena, los lobos (parte superior) atacan al ganado (parte inferior); en la parte inferior izquierda un pastor con su capa y bastón acompañado de un perro... de atura? ganadero?
 

Antiguetat.- Desconeixem l'antiguetat del gos d'atura català. No hem sabut trobar ni textos ni pintures que en parlin més enllà d'un parell de segles enrera. No obstant això, és una evidència que arreu d'Europa s'estén un tronc racial de gossos mitjans o petits, peluts i generalment bruns que demostren una dispersió i una presència antigues d'aquesta mena de gossos. En tot cas, mentre que l'existència d'aquest gos al nostre país segurament és molt antiga, hi ha força indicis que la seva utilització en la tasca d'aturar el bestiar podria ser més recent. Vilarrasa, Amades o Violant i Simorra recullen dels pastors el convenciment que, mentre la funció del gos ramader o mastí és molt antiga, no és fins el s. XVIII que, a casa nostra, el gos d’atura substitueix els rabadans. Vilarrasa, concretament, en la seva obra "la vida dels pastors" (1934) diu, parlant del gos d'atura: "Gossos peluts d'una raça especial que els pastors se'n serveixen per aturar les ovelles i guardar el ramat. En gran part substitueixen els rabadans." i "Ara amb els gossos d'atura, havent-se perdut els llops, els pastors estan molt més descansats, però també s'ha perdut una cosa ben típica o sia els gossos ramaders que eren d'una casta molt grossa i n'hi havia a totes les cases que tenien ramat.". Nosaltres ens inclinem a pensar que el gos ja hi era i que la funció, tal com recullen d'altres autors, va arribar a Europa, procedent de les illes britàniques, segurament, més tard.

Antigüedad.- Desconocemos la antigüedad del Gos d'Atura Català. No hemos sabido encontrar ni textos ni pinturas que hablen de él, más allá de un par de siglos atrás. No obstante es una evidencia que por toda Europa se extiende un tronco racial de perros medianos o pequeños, peludos y generalmente oscuros que demuestran una dispersión y una presencia antiguas de este tipo de perros. En todo caso, mientras que la existencia de este perro en nuestro país seguramente es muy antigua, existen muchos indicios de que su utilización en el trabajo de carear el ganado podría ser más reciente. Vilarrasa, Amades o Violant y Simorra recogen de los pastores el convencimiento que, mientras la función del perro ganadero o mastín es muy antigua, no es hasta el s. XVIII que, en nuestra casa, el perro de carea substituye a los rabadanes. Vilarrasa, concretamente, en su obra "la vida de los pastores" (1934) dice, hablando del Gos d'Atura: "Perros peludos de una raza especial que los pastores usan para parar las ovejas y guardar el ganado. En gran parte substituyen a los rabadanes." y "Ahora con los Gossos d'Atura, habiéndose perdido los lobos, los pastores están mucho más descansados, pero también se ha perdido una cosa muy típica o sea los perros ganaderos que eran de una casta muy grande y los había en todas las casas que tenían ganado". Nosotros nos inclinamos a pensar que el gos ya existía y que la función, tal como recogen otros autores, llegó a Europa, procedente de las islas británicas, seguramente, más tarde.

Selecció d'una funció.- El gos d'atura s'utilitza per "aturar" el ramat i impedir que les ovelles entrin als sembrats o a les vinyes on no es vol que aquestes vagin. Aquest mot genuïnament català d' "aturar" és el que ha donat el nom a la nostra única i meravellosa raça autòctona de gos. Malgrat pot fer d'altres feines més fines, la funció bàsica del gos d'atura català és "fer vores", sempre amunt i avall de la línia o vora que li marca el pastor, impedint que el ramat la traspassi. Com ja s'ha dit, descarreguen el pastor d'una feina que seria molt  feixuga de fer, si no impossible. Abans eren el rabadans, els vailets joves, els que corrien darrera les ovelles per fer-les creure. Avui el pastor està més sol que abans i mena ramats molt més grans per llocs més complicats, plens d'obstacles i de temptacions per al bestiar: en aquesta situació, el gos d'atura esdevé l'instrument essencial del pastor. Per aquesta raó, els pastors han seleccionat, sempre, un gos viu i incansable, un gos que, sense menjar gaire, amb la mínima despesa, treballi de sol a sol, que amb la mida mínima concentri la màxima energia. Han seleccionat un gos que entra fort i fa soroll perquè en un país forestal, abrupte i tancat com el nostre faci creure el bestiar. Han seleccionat un gos amb un instint natural per agrupar les ovelles, per voltar-les. Han seleccionat un gos intel·ligent i atent, capaç de treballar compenetradament amb l'home. És a dir: s'ha seleccionat una funció!

Selecció d'una morfologia.- No obstant, si bé l'objectiu principal ha estat seleccionar una funció -que el gos treballi i treballi bé-, els pastors catalans sempre han preferit determinats caràcters morfològics que, al seu entendre, eren indicadors inequívocs de bona casta per al treball. A l'hora d'escollir un cadell s'han preferit, generalment, els colors foscos, el doble esperó com a distintiu de raça, l'exemplar anur... D'aquesta manera, escollint determinats caràcters morfològics i seleccionant, d'entre aquests, els que treballaven bé (eliminant els que no tenien instint), els pastors catalans varen consolidar una raça, un tipus de gos amb trets físics i psíquics determinats i únics: el gos d'atura català.

Selección de una morfología.- No obstante, si bien el objetivo principal ha sido seleccionar una función -que el perro trabaje y trabaje bien-, los pastores catalanes siempre han preferido determinados caracteres morfológicos que, a su entender, eran indicadores inequívocos de buena casta para el trabajo. A la hora de escoger un cachorro han preferido, generalmente, los colores oscuros, el doble espolón como distintivo de raza, el ejemplar anuro... De esta manera, escogiendo determinados caracteres morfológicos y seleccionando, de entre estos, a los que trabajaban bien (eliminando los que no tenían instinto), los pastores catalanes consolidaron una raza, un tipo de perro con características físicas y psíquicas determinadas y únicas: el Gos d'Atura Català.

Difusió de la raça.- Si bé les muntanyes pirinenques van ser el bressol del gos d’atura, la transhumància el va escampar per tota la terra baixa, per tota Catalunya. Com a mínim durant els darrers mil anys, els ramats del Pirineu català han passat l’hivern a les planes de Lleida o a la marina, i els gossos amb ells. Per això no és d'estranyar que, quan ara fa trenta anys, es va iniciar la recuperació dels darreres exemplars típics que quedaven al medi rural, es van recollir gossos tant a les comarques pirinenques com a les comarques de la terra baixa on tradicionalment han hivernat els ramats. El fet que la ramaderia i la transhumància catalana hagin tingut, històricament, molt pocs contactes amb la castellana explicaria l'aparició d'una raça de gos autòctona i pròpia. El fet que a Catalunya, l'agricultura hagi tingut, secularment, un pes molt més gran que a Castella, explicaria que aquí aparegués, molt abans, la necessitat d'un gos capaç d'impedir que el bestiar penetrés als sembrats i les hortes, mentre que allà el gos "carea" (=d'atura) mai no ha jugat un paper central.

Difusión de la raza.- Si bien las montañas pirenaicas fueron la cuna del Gos d’Atura, la trashumancia lo dispersó por toda la tierra baja, por toda Catalunya. Como mínimo durante los últimos mil años, los rebaños del Pirineo catalán han pasado el invierno en las llanuras de Lleida o en la marina, y los perros con ellos. Por eso no es de extrañar que, cuando ahora hace treinta años, se inició la recuperación de los últimos ejemplares típicos que quedaban en el medio rural, se escogieron perros tanto en las comarcas pirenaicas como en las comarcas de la tierra baja donde tradicionalmente han hibernado los rebaños. El hecho que la ganadería y la trashumancia catalanas hayan tenido, históricamente, muy pocos contactos con la castellana explicaría la aparición de una raza de perro autóctona y propia. El hecho que en Catalunya, la agricultura haya tenido, secularmente, un peso mucho más grande que en Castilla, explicaría que aquí apareciera, mucho antes, la necesidad de un perro capaz de impedir que el ganado penetrara en los sembrados y las huertas, mientras que allá el perro "carea" nunca haya jugado un papel central.